Anotacions històriques_ElLlaç nº 566

Aquesta festa major s’acostumava a celebrar amb motiu de la festivitat de Sant Jaume. Es feia al llarg de la carretera, des de cal Falés fins a ca la Mariona. Cal remarcar, però, que hi participava tota la gent de la vila, encara que fos organitzada pels veïns d’aquest indret. L’origen d’aquesta festa és desconegut, però en trobem referències des de finals del segle XIX fins a principis del segle XX (anys 1887-1909). Se sap que un any no es va celebrar a causa d’un greu accident ocorregut a la carretera en aquelles dates, en el qual va morir un traginer atropellat per un carro.

En aquestes festes de la Carretera, s’acostumava a aixecar un gran envelat al lloc anomenat el Puntasco, a la cruïlla de la carretera amb el passeig. També es feia la tradicional cercavila i els populars balls, gairebé sempre amenitzats per l’Orquestra Militar de l’Asil Naval de Barcelona. S’hi organitzaven moltes i variades activitats, tant per a la quitxalla com per als més joves, així com per als més grans. Tothom hi tenia el seu espai de diversió.

També era habitual fer una missa de campanya, així com escollir una noia que representava la Reina de la Festa Major. El dia abans de començar els actes, es feia un recorregut amb el repicament de les esquelles d’unes cabres. També hi corria la pólvora: a la tarda, amb una traca de petards i, al vespre, després de sopar, amb un castell de focs artificials que muntava un pirotècnic de la vila, anomenat el Manco. Tot seguit venien els diferents balls que feien que les festes arribessin fins a la matinada. Moltes cases de la carretera es guarnien per a l’ocasió; era molt admirada la de ca l’Hortolà, engalanada amb infinitat de panotxes i carbasses.

Amb motiu d’un pregó, Enric Madorell va publicar unes notes referint-se a aquesta Festa Major de la Carretera, en les quals explicava que:

“Durant el dia no parava la celebració d’actes. N’hi havia tants, que s’estalonaven, perquè a més a més dels programats, cada sector de veïns n’organitzava d’altres, amb varietats diferents per atreure els visitants que arribaven dels altres carrers del poble. N’abundaven molts per als infants, com arrencar amb les dents els dos ralets al dessota d’una paella fumada, o el de mirar d’agafar una moneda posada al fons d’una bujola plena d’aigua, posant el cap dins i d’una sola vegada, sostreure-la amb la boca, però el que feien era atipar-se d’aigua sense tenir ganes de beure.

També hi havia la silueta plana, de fusta, d’un home dret, amb els braços oberts que tenint un eix a baix i a dalt i el feia voltar amb molta lleugeresa, i la canalla, d’un a un i corrents, havia de mirar d’introduir un tros de canya o bastonet en un forat que el ninot tenia a la mà i com que eren molt pocs els que encertaven, li donaven moviment rotatiu i rebien una plantofada amb l’altra mà quan giravoltava. No hi faltava tampoc el pescar la fruita posada dintre una portadora plena d’aigua que tot corrents l’havien d’agafar amb una mà. No cal dir les remullades que hi havia. Sort que estàvem en el mes de la canícula. A més a més no hi faltaven altres jocs més corrents com les curses de sacs i el trencament de l’olla entre d’altres.

Per a la gent jove i més gran hi havia les curses d’obstacles amb bicicletes, totes elles adornades, la que feia molta gràcia era la de velocitat muntats els concursants amb burros que anaven sense ronsal. No cal dir les caigudes d’alguns genets improvisats. També hi havia l’escalada a un tronc molt alt i ensabonat, i al cim d’ell, com a meta de la cursa, hi havia un pollastre lligat, que se’l quedava l’heroi que hi podia arribar.

Hi havia un altre concurs, que per cert no honrava gens els organitzadors ni els concursants però, dissortadament, cridava a molta gent: arrencar el coll de l’oca. Consistia en penjar una oca viva per les potes en una corda que travessava la carretera, lligada entre els balcons de l’Hostal del Boix i cal Ferreret, encara que també s’havia fet en algun altre lloc. Els concursants, muntats amb cavalls, mules o ases i galopant corrent, quan passaven per sota l’oca li estiraven brutalment el coll, que prèviament havien ensabonat perquè a l’estirar rellisqués. A còpia de fer passades, el que li arrencava es quedava l’animal, que havia hagut de sofrir una agonia cruel i llarguíssima.

També s’havia celebrat alguna cursa de braus, corrida de toros. N’havien fet davant de l’Hostal del Sant, ocupant tota l’amplada de la carretera amb un tancat fet amb carros. El trànsit era desviat pel carrer del Carril i pel passeig. Se n’havien celebrat també en algun altre lloc, com a un descampat a uns cent metres del principi del pont del riu. Seguidament després d’acabats tots els variats jocs, començaven els balls en diferents llocs de la carretera, on el ball principal era a càrrec de la Banda Musical i d’altres balls més petits entre veïns que se solien acompanyar amb un piano de maneta.”

L’any 1887, el diari La Vanguardia del dimecres dia 27 de juliol publicava una crònica que tenia a veure amb el nostre poble. Deia així:

“El que ha passat a Molins de Rei amb motiu de la Festa Major de la Carretera (festivitat de Sant Jaume) no és propi d’una població civilitzada. Les persones que van concórrer a presenciar els festejos taurins van tornar a les seves cases amb tristos records de la festa. Hi havia programada la lídia de dos novillos i el lloc triat per a la improvisada plaça va ser a la sortida del poble, a uns cent metres del principi del pont sobre el riu. Allà es van clavar unes estaques formant un cercle subjectades per unes fustes.

Van acudir moltíssims espectadors, la majoria, forasters procedents dels pobles veïns. Es va lidiar el primer novillo a la plaça. La lídia no va ser res més que una llarga agonia i la mort no va deixar de ser un benefici per al pobre animal. Abans de començar la lídia del segon, va aparèixer un dels picadores muntat sobre una burra, va desmuntar, va treure les regnes al pacient animal, el va acompanyar al centre del cercle i un cop allà es va donar principi a l’entreteniment més salvatge que es pugui imaginar. Els lidiadores es van obstinar a bregar la burra i, vulguis que no, li volien posar banderilles i en veure que l’animal  fugia, van començar a estoquearla a tort i a dret fins que la seva barbàrie va arribar a l’extrem que, agafant una faca, van escometre-la a ganivetades.

El públic que presenciava l’acte va esclatar en crits de protesta contra els lidiadores i els deien “assassins!”, però dos Mossos d’Esquadra que hi havia allà presents no hi van fer res; a més, un dels cadafals que estava ple de gent i en què figurava la presidència, en part es va enfonsar, però no es va haver de lamentar per fortuna cap desgràcia. La gent va marxar molt decebuda cap a les seves cases”.

El redactor acabava la crònica opinant que és molt censurable la conducta d’un Ajuntament que permet uns actes així.

Vicenç Joan Camps

Orquestra Militar de l’Asil Naval de Barcelona