Article d’El Llaç nº 569 – Gener 2021

Si en el meu darrer comentari us parlava del tema de les “línies ocupades”, avui em permeto insistir, si bé en relació amb un altre aspecte que també afecta, entenc jo, a la vida quotidiana del personal.

D’entrada, em plau referir-me a alguns textos (per exemple, del filòleg Jordi Badia i de l’escriptora Marta Rojals, entre d’altres) en què es deixa constància del fet que, lamentablement, la genuïna expressió catalana de “demanar hora” ha estat darrerament deixada de banda pel calc del castellà “cita prèvia”.

Certament, avui (no sé pas si a causa de la COVID-19 o per altres raons que igualment ignoro), pràcticament tot s’ha de fer havent demanat hora abans. Tant si és per anar al metge, com per a demanar informació o fer algun tràmit a l’oficina d’atenció al ciutadà, com per a dur a terme una gestió a l’entitat financera on hom pot tenir els seus calerons. I us faré ara cinc cèntims d’un cas viscut personalment fa pocs dies, referent a unes gestions en una oficina (de les poquetes que van quedant a la vila, dit sigui de passada) d’una d’aquestes entitats.

D’entrada, vaig comprovar que el telèfon que figurava a la targeta de la meva “assessora personal” de la dita entitat era correcte (feia ja uns quants mesos que disposava d’aquesta targeta) i, efectivament, a internet figurava el mateix número; de manera que, per tal de “demanar hora”, vaig telefonar…, més de 30 trucades a diferents hores del matí, sense cap mena de resposta i ni tan sols amb la ja comentada veu metàl·lica de les línies ocupades. Consegüentment, l’endemà em vaig desplaçar personalment a l’oficina en qüestió on, d’una banda, se’m va confirmar que el número del telèfon era correcte (l’única explicació per no respondre les meves trucades fou que potser estaven atenent altres clients…, durant totes les ocasions en què vaig trucar?). I d’altra banda, resulta que desconeixien, en principi, la persona que figura que era la meva “assessora personal” (tot i que poc després, se’m va dir que la mateixa era ara a Sant Vicenç dels Horts, com convidant-me a anar allà, raó per la qual vaig haver d’aclarir que, ves per on, els diners eren en aquella oficina de la vila).

Bé, finalment, ens vam entendre i vam quedar que ens veuríem (amb la “nova” assessora) a l’hora convinguda. Vaja, que per tal d’acomplir amb allò de la “cita prèvia”, em va caldre telefonar insistentment i personar-me físicament a l’oficina en qüestió. Sort que estic jubilat i se suposa que d’hores lliures no me’n falten.

Josep Lluís Revenga Santos