Pilar Raventós Puigmartí, la Pilar, ha volgut fer un regal als seus amics i familiars. Pocs dies abans de celebrar el seu norantè aniversari, la Pilar, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia un 9 d’agost de 1929, va “agafar la mania o la il·lusió de fer quelcom per a qui més estimo: família sense excepció, amigues i amics. Volia donar-los a tots quelcom que poguessin llegir i a la vegada fos un record de tot el que he fet durant la meva vida”, explica ella mateixa en l’“Oferiment i agraïments”, que és a la vegada el pròleg del llibre titulat La Pilar, vivències viscudes en la quotidianitat de cada dia al llarg dels seus 90 anys.

En 62 pàgines dividides en tres capítols, amb un epígraf on recorda la festa del seu primer norantè aniversari, la Pilar es despulla davant del lector per relatar, amb la seva clarivident ment i prodigiosa memòria, les fites més importants de la seva vida: la seva infantesa a Sant Sadurní d’Anoia; la seva joventut; el festeig i casament amb l’amor de la seva vida, en Joan, amb qui van compartir 30 anys plegats i fruit del seu amor són els cinc fills del matrimoni –la Rosa, que va morir al cap de tres mesos i mig de néixer; la Rosa, perquè van voler repetir el nom de la primera filla; el Joan, la Pilar i l’Hortènsia–; l’arribada a Molins de Rei, els pollastres i conills; el Mercat Municipal, Ràdio Molins de Rei, la militància al PSUC, el Col·lectiu de Vídues o l’honor d’haver estat jutgessa de pau durant vuit anys, tasca a la qual s’hi va dedicar en cor i ànima, tal com ha fet sempre en tot allò en què la Pilar s’hi ha implicat.

Qui escriu aquesta ressenya es considera amic de la Pilar. Amb ella he compartit molts cafès-tallats, moltes interessants converses al voltant de Ràdio Molins de Rei i de la vida, moments d’alegria i d’enrabiades, i ella va ser qui em va aconseguir, quan jo tenia 18 anys, la meva primera feina a cal Ribé. Com que crec que conec una mica la Pilar, no se m’acut una altra manera de cloure aquest article que amb la darrera frase del seu llibre, una frase que en llegir-la en veu alta et defineix perfectament com és el tarannà de l’amiga Pilar: “I ara sí que poso punt final. Ja està”.

Josep Ferrer